Salzburg

13 d’agost de 2007

L’únic que destaquem del viatge, en el primer contacte amb les autopistes austríaques, és que estan en obres. Entre els trams de les obres, amb limitació a 60 o 80 quilòmetres per hora, els túnels, a 100 per hora, els radars, i d’altres subterfugis administratius -que ací la ciutadania respecta, no com a casa nostra-, podem dir que la teòrica velocitat de 130 quilòmetres per hora a l’autopista poques vegades l’hem poguda assolir.
Parlar d’aquesta ciutat que visitem és parlar de Mozart. Hi apleguem amb ruixats intermitents: ara plou, ara fa sol, ara plugim, el sol ens talba... Aconseguim aparcar quasi al centre, per Mirambel. I tot està a l’abast de la mà: amb una bona oficina de turisme, quatre explicacions i un plànol, podem recórrer la ciutat amb certa confiança, encara que una errada d’interpretació pot enviar-te dos quilòmetres més amunt o més avall.
La catedral, impressionant. I a l’eixir, si deixes l’almoina, et donen una estampeta en l’idioma que vulgues. Dels estatals se suposa.
Músics eslaus amb instruments eslaus interpretant obres sobretot –com no!- de Mozart. Tot ple de gom a gom, carrers amb riuades de gent. Vistes obligades a la casa nadiua del compositor, i a la casa on va viure amb la seua família. La visita es pot realitzar amb uns audífons, una espècie de telèfons que van contant-te coses de la vida i obra del geni, de la vida en família, mentre sona la seua música. Ben sovint canvien d’idioma o es desbaraten.
Pel carrers, xics i xiques amb instruments a l’esquena, gent que ix o entra de les acadèmies de música, o que parla de Música pel carrer.
Només un consell: visiteu-la amb temps, no com nosaltres.