dimarts, 1 de gener de 2008

Solucionari a l’itinerari estiu 2007:

21 d’agost de 2007

Ací teniu els llocs de cada dia de l’itinerari.
Encara que estava concebut com una sèrie de llocs a endevinar, en penjar els textos definitivament, he preferit posar als títols el nom del lloc que heu d'endevinar.
No hi tinc premi, però espere que, cas d'haver-ho seguit, ho hàgeu encertat i que us haja agradat compartir amb nosaltres el nostre viatge d’aquest estiu de 2007:
9 d’agost de 2007: Nîmes
10 d’agost: Vicenza
11 d’agost: Venècia i arribada a Àustria
12 d’agost: Warmbad Villach, Klagenfurt, Feldkirchen
13 d’agost: Salzburg
14 d’agost: Ljubljana
15 d’agost: Viena
16 d’agost: la glacera Pasterze
17 d’agost: Mauthausen
18 i 19 d’agost: Gènova
19 i 20 d’agost: Tarascon

Tarascon





19 i 20 d’agost de 2007

El camí de tornada cap a l’últim lloc va ser prou curt, ja que l’etapa a penes superava els quatre-cents quilòmetres. Només un cert acollono per apurar el depòsit en repostar combustible, ja que, per si no ho sabíeu, a França, en eixir-vos-en de les autopistes, un diumenge trobareu quasi totes les benzineres tancades, i això ens va ocórrer.
Vam voler dinar a la zona del llac de Saint Cassien, una zona preciosa, i només vam poder repostar en tornar a l’autopista.
I a mitjan vesprada ja havíem aplegat al nostre darrer destí. Us done algunes pistes:
a la vora del Roine, pàtria de Tartarí, el personatge provençal que va crear Alphonse Daudet. Més encara: a finals de juny viu la festa dedicada a la Tarasca, fa pocs anys declarada bé immaterial per la Unesco.
Passejar pels seus carrers és com fer-ho pels nostres pobles, sense trànsit, amb els aromes i colors mediterranis... I ple de monuments: el castell del rei René, les muralles i portalades d’entrada a la ciutat, i la suposada casa de l’heroi Tartarí.
Quantes coses, incloent-hi la senyera, tenim en comú.
Fem nit a una antiga casa provençal, convertit ara en Auberge de la Jeunesse. El lloc i el tracte és especial. Només hi ha una altra família fent nit.
A les portes, davall l’arbreda del Boulevard Gambetta, al bar “Les Loisirs”, els homes del poble (no sé si seran els hereus d’aquells “caçadors de gorres” que Tartarí encapçalava) fan diumenge de vesprada una torrada de xulles i d’embotits, tot regat amb bon vi de la terra.
L’endemà, després d’un reparador esmorzar, prenem el cotxe, i passem per Avinyó. Ens agrada molt l’ambient i ens prometem tornar-hi amb temps. S’ho val.
De sobte, fussant en la ràdio descobrim Ràdio Lenga d’Òc, i ens retrobem amb unes veus i una llengua germana. Prompte es perd en les ones, però aviat comencem a escoltar les emissores en català.
Embús anacrònic entre la frontera i l’eixida 1, on és la duana.
Decidim dinar, i encertem!, a Maçanet de la Selva.
Els operaris de l’autopista ens cobren en català.
I quan apleguem a la Comoditat Valenciana, tots ens atenen, i ens cobren!, en castellà.
Xe, com a casa!

Gènova




18 i 19 d’agost de 2007

El fet que el viatge de tornada d’Àustria coincidira amb el cap de setmana, i les notícies sobre el caos circulatori a les autopistes italianes, i molt especialment als voltants de Venècia, ens va fer optar per una via secundària. La cosa va anar molt bé fins l’hora del dinar, però en acabar sembla que els italians s’hagueren llançat en massa a la carretera. Una hora per fer pocs quilòmetres, i tot per culpa d’un parell de circumval•lacions regulades (?) amb semàfors. Amb la paciència al límit, a Vicenza, reprenguérem aquelles autovies senyalitzades amb color verd. Molt de trànsit en direcció a Milà i Torí, i menys en direcció cap a la penúltima nit.
Unes pistes sobre la ciutat en què passàrem aqueixa nit potser us aclarisquen d’on parlem. Va ser república, i és un port importantíssim. L’antic port rep el nom de La Spezia. I té una casa on diuen que va nàixer Cristóforo Colombo, encara que si llegiu el Jordi Bilbeny, posareu en dubte aquesta teoria oficial.
Arribàrem a poqueta nit, i amb l’ajut d’un taxista, que ens va fer de guia, i que ens va alçar 33 euros de l’ala, vam aplegar a l’Ostelo per la Gioventù. Costeres amunt i avall, avingudes, carrers, carrerets, carrerius... Ni GPS ni res.
Aplegàrem tard i sopàrem com poguérem, per dir alguna cosa. I nosaltres que veníem tot el camí contents perquè no ens estressaria aquella nit l’horari del sopar austríac!
El lloc estava bé per dormir, excepte perquè unes excursionistes mexicanes s’entestaren a amenitzar-nos (o amenaçar-nos?) la revetla amb “Las mañanitas” i altres cançons del repertori mariachi. I excepte perquè els excusats i dutxes de cada sexe estaven en plantes diferents. No he de dir que també hi va haver una certa promiscuïtat promoguda per les mateixes senyores.
En fer-se de dia, la vista era magnífica: el port vell, el far... Com que vam matinar, una vegada desdejunats, poguérem agafar el cotxe amb tots els trastos i passejar-nos sense cap vehicle, tranquil•lament, per l’antiga ciutat. Poguérem aparcar on ens va rotar i camejar per la plaça Ferrari, el carrer de Sant Llorenç, la catedral, el palau ducal... i visitar la suposada casa de Cristòfol Colom.
Malgrat que hi havia pocs turistes, sorprenia l’àmplia presència policial, tant local com estatal i dels carabinieri que constantment patrullaven pels carrers de vianants. I la veritat és que, en eixir-te’n dels carrers principals, pels carrerons pul•lulava una fauna humana almenys sospitosa, fumadors de cantonada. Allò no ens agradava, i mamprenguérem la tornada cal al cotxe.
Abans de deixar aquella ciutat portuària i ducal vam passar per la plaça Caetano Almondae, on va morir Carlo Giuliani, un dels alterglobalitzadors que es van manifestar contra la presència dels membres del G-8. D’aquell fet només en queden unes poques pintades en terra, mig esborrades, davant l’església.
Supose que ho encertareu.

Mauthausen

17 d’agost de 2007 Hi ha pocs llocs tan sinistres en el món com el que hui hem decidit visitar, però cal conéixer-lo. Per higiene mental, social, per humanitat. Per no repetir la ignomínia. El seu nom sona a mort: és sinònim de mort. “Servisca de lliçó als vius la sort dels morts” resa el monument de mig del pati. Situat a pocs quilòmetres de Linz, entre Salzbug i Viena, a la vora del Danubi, que hi voreu escrit Donau. No podem entendre com, enmig d’un paisatge tan bell als voltants, en oberta i brutal contradicció, hi va nàixer aquella monstruositat. Entre aquells murs, de 1938 al 5 de maig de 1945, hi van ser recloses 195.000 persones, de les quals hi van ser exterminades més de 105.000. Les xifres atabalen, despersonalitzen, però cada xifra parla d’una persona. Malgrat la quantitat d’informació que podem obtindre arreu, només visitant aquest lloc podem començar a fer-nos idea de la magnitud de la tragèdia. Però anem a pams. Quan preparàvem el viatge ens va sorprendre que, a la guia turística que havíem adquirit, el tema dels camps de concentració nazis en Àustria es reduïa a un requadre on se’ns informava que era l’únic que quedava dels cinquanta que hi havia hagut al país. En el plànol de carreteres, la tipografia amb el nom del poble es confonia amb els colors del riu, i ens va costar de trobar. Allò ja mosquejava, però el que ens va acabar de confirmar que el tema resultava “incòmode”, i que se’n volien desempallegar d’aquella nefasta relació, va ser que a l’oficina de turisme, el prospecte turístic local exclou qualsevol referència al camp de concentració. Uns fullets en un altra part de l’estand ens parlaren en anglés del “Concentration Camp Memorial”, o, el que és el mateix en alemany: “KZ-Gedenkstätte”. No sé si és que anem perdent facultats per orientar-nos o estem especialment sensibles pel tema. A més, com que la senyalització de les carreteres està en alemany, i usa sigles, ens va costar de trobar el camí correcte. Al final vam seguir els rètols que deien “KZ-Gedenkstätte” i, a uns tres quilòmetres, després d’una pujada del camí, va emergir el monstre. L’oratge, mig plujós, convidava a la reflexió. Un pàrquing ampli, molta gent que hi acudia, també a peu i en bicicleta. L’entrada moderna, on venen els tíckets d’entrada, impressiona: unes parets de pedra altes, com l’inici d’un laberint, donen la impressió de la impossibilitat d’eixir-ne. Només distingim les portes d’entrada pel picaport metàl•lic. Tot línies rectes, cúbic, asfixiant. Podeu fer-vos-en una idea clicant en aquesta web, però la vivència només la podreu viure in situ. Ara estan d’obres perquè una tempesta ha fet malbé alguns dels vells barracons de fusta. Si hi ha molta gent, podeu quedar-vos sense un casset en algun idioma comprensible. Així, quan aplegàrem només n’hi havia en rus... Us aconselle que, junt a l’entrada adquiriu el llibret explicatiu, ja que us serà molt útil. L’atmosfera és de respecte. El silenci només és romput per alguna màquina de l’obra, les explicacions d’algun guia a un grup de visitants o pel casset en què se segueixen les explicacions. Després d’entrar pel pati de cotxeres, unes escales a mà dreta ens porten a l’entrada al recint. Només creuar el llindar alene profundament i mire al voltant: un primer cartell ens parla de la cadena de la porta d’entrada, que també va servir, com no!, per torturar. A mà dreta, en l’anomenat Mur de les Lamentacions, una llarga rastrera de plaques homenatja les víctimes de cada país. Hi destaquem dues referides als republicans espanyols que hi foren víctimes. Una, en alemany, diu: “7000 spanische Republikaner wurden im KZ Mauthausen u. Gusen Opfer des Nazismus Allen Kameraden u. Familien werden sie unvergessen sein” Una altra, posterior, en castellà i alemany resa: “España a sus hijos caídos en Mauthausen 2 Febrero de 1978” Del 1945 al 1978, Espanya no se’n va recordar dels seus fills. I ara, poc. Per això resulta ben aclaridor que, a qualsevol referència sobre la procedència de les víctimes, mentre que a quasi totes posa la nacionalitat o el nom de l’estat, als nostres sempre la referència és “Republicanos españoles”. Fins i tot, i no podria ser d’altra manera, l’ensenya que apareix hissada al saló d’actes és la tricolor republicana. Als forns crematoris també hi ha cartells de catalans, d’Esquerra Republicana de Catalunya... Intentem seguir un grup d’italians, però entre la gentada i la veu del guia, excessivament tènue, no ens en sortim. Tornem a la porta i, per fi, ja hi ha audioguies en castellà. Entre el plugim, els rètols només en alemany, els sorolls de les obres... comencem a estar atordits. Prenem el radiocasset i intentem seguir les explicacions: barracons, pati central, infermeria, quarantena... seguim el detall de tanta atrocitat i tanta crueltat. En escoltar l’idioma, ens saluden una parella ja major. I entrem al museu, l’antiga infermeria, que conté les dues exposicions permanents: “Austríacs en els camps de concentració nazis d’Auschwitz, Buchenwald, Dachau, Ravensbrück i Sachsenhausen i en el ghetto de Theresienstadt” i “El camp de concentració de Mauthausen i els seus camps auxiliars”. L’horror en pannells, xifres, fotos, joguines, vestits, emblemes, pots amb pedres del mortífer Ziklon B, maquetes, llistats amb cognoms de casa nostra: Forés, Cabanes, Martorell, Pons,... Tot ho recorrem lentament, com tots els presents, en un silenci que ens comença a oprimir el cor. Al final del museu comencem a recórrer els xicotetes cambres que van albergar tan gran monstruositat: les cambres de gas, els crematoris, el racó del tret a la nuca, les dutxes, ... Passen les hores, signem en el llibre recordatori, pugem les escales i eixim a l’exterior: respirem profundament i la pluja ens refresca. Eixim pel portó i ens adrecem cap a la pedrera, la pluja s’agarra i ens mulla. Des de dalt contemplem l’Escala de la Mort i el Tarús dels Paracaigudistes, dues mostres més de la tremenda salvatjada. L’aiguat a penes ens deixa alenar, i a penes podem mirar detalladament les escultures que hi ha dedicat cada país. Prop ja de l’entrada ens colpeix l’estàtua dedicada al general soviètic Karbíshev, i la seua terrible història, quan ell i dos-cents soldats seus foren exposats a la intempèrie a baixíssimes temperatures, i ruixats amb aigua freda, fins que es van convertir en gel. Tornem el radiocasset i fugim, arremullats, cap al cotxe. Se’ns ha passat el temps, i se’ns ha fet tard per dinar en qualsevol lloc. No sé si paradoxal, però, ens salva de la fam un kebab turc en Mauthausen a les tres i mitja de la vesprada. Havíem previst passar per Linz a comprovar si el wi-fi lliure hi funciona, però ni l’oratge ni els nostres ànims estan per pegar bacs. La tornada ens la passem comentant, llegint més dades sobre aquella monstruositat. I encara queda sense resposta per què? Webs interessants: la del poble de Mauthausen.
video


video

La glacera Pasterze





16 d’agost de 2007

No tot havia de ser en el nostre viatge poblacions i civilització, per això vam optar per un dels indrets naturals que mai podrem contemplar a les nostres terres. Al bell mig del parc natural de Hohe Tauern, als peus del cim Gross Glockner (3.798 m), entre els lands d’Östtirol, Karnten i Salzburg. M’estic referint a una glacera, la més alta als Alps orientals. Famosa per haver rebut la visita de l’emperadriu Sissí i el kàiser Franz Joseph, a qui li han dedicat l’estació situada davant mateix de l’enorme massa de gel.
Tot passant per Spittal, un centenar de quilòmetres ens separen d’aquesta carretera de muntanya, ben condicionada i a la qual podem accedir en el vehicle propi, això sí, tot pagant un peatge, que, en el nostre cas és de 28 euros.
L’ascens, prou còmode, ens duu cap a un indret, envaït de cotxes i autobusos, amb més moteros per metre quadrat que Viena. Podem aparcar i caminem per la vorera, fins aplegar al lloc de descens cap al límit actual de la morrena, que podem fer a peu per unes ben concorregudes escales, o fins a mitjan camí, en un funicular.
Fa bon oratge, llueix el sol, però l’aparició d’uns pocs núvols als cims enteranyina el cel i fa que hàgem de tirar mà de les caçadores i samarretes, perquè el suau ventet comença a resultar molest.
Des de dalt de la vall en U la llengua de glaç es veu bruta, plena de pedres i terra. Quan vas baixant observes uns rètols que informen d’on aplegava la llengua de gel en les dècades del passat segle XX i fins l’actualitat. Sorprén i ens preocupa la dràstica davallada a partir de 1970.
Una vegada baix, el gel, blau sota la capa bruta, forma coves, es desgela, forma rierols, i corre fugissera cap al fons de la vall, on forma un llac.
La pujada ens fa traure el lleu, i usem el funicular des de la meitat fins a dalt.
Una vegada reprenem la carretera de tornada cap al cotxe observem unes senyals que indiquen la presència de marmotes, i on s’aconsella no molestar-les ni alimentar-les. No ens n’havíem adonat, però n’hi ha, i moltes.
Enfilem el camí de tornada, procurant frenar amb el motor. Ens aturem a un àrea d’esplai i dinem, a les tres i mitja!! Encara com dúiem entrepans i fruita, perquè a aqueixa hora no ens haguera donat cap austríac de dinar.
Passem un ciclista que marxa a llom d’un velocípede, com si fórem a principis del segle passat.
Tornem per Lienz, a l’Östtirol, on ens sorprén la quantitat d’italians. Fem un respir i prenem un gelat mentre passegem, abans de tornar cap a l’hotel que hem convertit en casa nostra per uns dies, on soparem a les vuit! Ja estem agafant el ritme a aquest horari.
Per cert, la glacera, que ja sé que és més difícil d’endevinar, té un nom que comença per P i acaba amb Glestcher, que vol dir “glacera”. Haureu de cercar en internet o en els atles.

Viena






15 d’agost de 2007

Més de tres-cents quilòmetres d’anada i uns altres tants de tornada són una bona panxada, però la capital d’Àustria s’ho val. I l’autopista és gratuïta.
Hi ha tant per veure que la visita només ens serveix per constatar que cal vindre amb temps i gaudir-ne pausadament d’aquesta grandiositat, del seu cosmopolitisme. Un negre, en un perfecte anglés, ens orienta cap al centre. Després, amb un mapa aconseguit a l’oficina de turisme, on ens atén ben amablement una espanyola, ens podem orientar magníficament per aquella grandiositat imperial. No s’hi pot descriure en aquestes poques ratlles.
Uns indis mexicans es manifesten davant la catedral comparant el seu genocidi amb el que va provocar Hitler.
Veiem de lluny una altra manifestació multitudinària, que talla tot el centre de la ciutat. I tastem unes delicioses (no m’ho puc creure!) salsitxes. Unes més rogenques, amb formatge fos i calent dins, i unes blanquetes, un poc coentes. Són les primeres que mengem en el nostre viatge i no tenen res a veure amb les salsitxes de Frankfurt que ens venen a casa nostra.
Gaudim de la gespa del jardí Mozart, i camegem i suem, perquè els termòmetres van aplegar als 32ºC. Quan tronem de Belvedere, la residència imperial d’estiu, que està a un parell de quilòmetres del palau d’hivern!, no ens estalviem d’arremullar-nos a una font, on la ventada (calenta com les nostres ponentades) fa que l’aigua ens esguite i refresque.
Catedral, esglésies, palaus a tort i a dret, estàtues amb retocs daurats, jardins, el traçat de l’urbs, cavalls i carros de passeig, museus, gent, gent, gent,... i diaris a 2,25 euros!
La lectura d'El País ens torna a una realitat de la qual havíem desconnectat quasi totalment.
Una pista: la capital d’Àustria comença amb W en alemany.

Ljubljana






14 d’agost de 2007

Curiosament, aquest dia l’etapa serà la més curta, encara que creuem fronteres cap al sud. Un túnel de 7,8 quilòmetres separa Àustria d’Eslovènia, perquè les muntanyes són un mur quasi vertical, que m’imagine impracticable en hivern.
Eslovènia em cau bé, les seues gents. El seu nivell de vida, molt per davall dels seus veïns italians i austríacs, i també per davall del nostre, pot ser un al•licient per anar-hi.
Encara et demanen el carnet d’identitat o el passaport a la frontera. El robust i plàcid policia que ens toca en sort somriu, com un gran eslau, amb les galtes roges, contempla els DNIs i exclama “València!”, torna a somriure i ens deixa passar.
L’autopista s’acaba prompte i quasi la meitat del recorregut l’hem de fer entre obres, perquè es nota que comencen a aplegar els diners de la resta d’Europa, que s’estan dedicant a infrastructures, com va ocórrer a casa nostra fa uns anys.
I apleguem a la capital, cercant el centre, “Center” segons els rètols.
Quina preciositat, especialment l’urbs antiga que, arraïmada a les ribes del riu, ens descobreix les seues estampes més boniques: riu, flors, gent, ponts,....
Per cert, a la capital d’Eslovènia és l’únic lloc on, quan entres als excusats públics, després de pagar 17 cèntims, et pregunten si vols pixar o ...
L’euro ja està substituint el slit, i apareixen els dobles preus en euros i slits, als mercats. I quin mercat! Un mercat ben mediterrani, amb fruita madura, fruites i verdures, de tot, xe.
I els gelats? Quin plaer més barat! Amb 1 euro tens un gelat de qualitat italiana, a la meitat o un terç del que et pot costar a Itàlia.
De tornada cap al nord observem els pallers amb fenc, semblant a les nostres ceberes, però en obert, perquè el vent eixugue la palla humida. Alguns, sota la teuladeta, els han reciclat en improvisats anuncis moderns.
Evidentment, Eslovènia s’ho val, per la seua natura encara verge, i perquè encara ens pot resultar assequible. I si no coneixeu l’anglés, l’italià és ben estés entre els eslovens, ben fidels a la seua identitat.
Endevineu quina és la seua capital?

Salzburg





13 d’agost de 2007

L’únic que destaquem del viatge, en el primer contacte amb les autopistes austríaques, és que estan en obres. Entre els trams de les obres, amb limitació a 60 o 80 quilòmetres per hora, els túnels, a 100 per hora, els radars, i d’altres subterfugis administratius -que ací la ciutadania respecta, no com a casa nostra-, podem dir que la teòrica velocitat de 130 quilòmetres per hora a l’autopista poques vegades l’hem poguda assolir.
Parlar d’aquesta ciutat que visitem és parlar de Mozart. Hi apleguem amb ruixats intermitents: ara plou, ara fa sol, ara plugim, el sol ens talba... Aconseguim aparcar quasi al centre, per Mirambel. I tot està a l’abast de la mà: amb una bona oficina de turisme, quatre explicacions i un plànol, podem recórrer la ciutat amb certa confiança, encara que una errada d’interpretació pot enviar-te dos quilòmetres més amunt o més avall.
La catedral, impressionant. I a l’eixir, si deixes l’almoina, et donen una estampeta en l’idioma que vulgues. Dels estatals se suposa.
Músics eslaus amb instruments eslaus interpretant obres sobretot –com no!- de Mozart. Tot ple de gom a gom, carrers amb riuades de gent. Vistes obligades a la casa nadiua del compositor, i a la casa on va viure amb la seua família. La visita es pot realitzar amb uns audífons, una espècie de telèfons que van contant-te coses de la vida i obra del geni, de la vida en família, mentre sona la seua música. Ben sovint canvien d’idioma o es desbaraten.
Pel carrers, xics i xiques amb instruments a l’esquena, gent que ix o entra de les acadèmies de música, o que parla de Música pel carrer.
Només un consell: visiteu-la amb temps, no com nosaltres.

Warmbad Villach, Klagenfurt, Feldkirchen





12 d’agost de 2007

Hem descansat com no ho féiem els darrers dies, amb son acumulada.
El desdejuni, de 6:30 a 10 hores. Nosaltres baixem a les 9, i el menjador ja està mig buit.
Hui hem decidit fer poc de cotxe i passejar pels llacs dels voltants. Llacs amb les vores privatitzades, amb molta gent. Faalk See és el primer. A una església celebren la missa vestits de tirolesos.
Enfilem cap a Fellach. Fotos i monuments als soldats del poble caiguts en la Primera Guerra Mundial.
Continuem cap a la capital de Caríntia o Kärnten, Klagenfurt. Tot prou desert, però els senyals ens diuen coses: a l’entrada dels pobles, una creu amb els horaris de missa, un muntó de pannells supermoderns on, junt a anuncis publicitaris comercials, apareix la propaganda pura i dura: Geörg Haider, l’ultradretà que governa aquesta Caríntia amb el cinquanta i tant per cent dels vots, s’hi publicita descaradament, i no són eleccions. Només a Klagenfurt hi ha retocs suaus, amb pintades als ulls que volen fer demoníac el personatge, sobre els cristalls que cobreixen els cartells. Només a la ciutat s’hi veu una certa contestació.
Cap a les 4 de la vesprada la ciutat recobra vida, i decidim deixar-la, en busca del wi-fi frei perdut, cap a Feldkichen, on una pàgina web d’internet assegura que hi ha un espai públic gratuït. Al Zentrum, prop de l’oficina d’informació turística, de la Casa de la Cultura i de la plaça central, en detectem primer una i després una altra, però són limitades o nul•les i noens permeten penjar res.
Continuem penjats sense penjar res a internet, benvolguts lectors. Ho continuarem intentant.
De tornada, comprem a un Spar obert en diumenge, la cadena de supermercats més estesa, junt a Bulli.
Tornem a casa, dic a l’hotel, sopem i baixem l’àpat.
I ara escric aquest post per al bloc que no sé si podré penjar demà. Jo, de tota manera duré la llista de llocs amb internet lliure i el portàtil.
A veure si hi ha sort demà a la ciutat de Mozart.

Venècia i arribada a Àustria





11 d’agost de 2007

De bon matí canviem els plans: en comptes de fer una tournée per Pàdova i voltants, decidim anar directament a la Sereníssima Venècia.
L’encarregat de l’alberg ens aconsella agafar l’autopista fins Venècia, aparcar a Venezia-Mestre i, en tren, cap a la ciutat. Ho fem de matí, però tardem dues hores i quart en fer el trajecte en cotxe: dèsset quilòmetres de retencions, que ocupaven els tres carrils de l’Autostrade. I veiérem de tot: jovençols de festorra dins d’una furgona, espavilats que avançaven sense cap mirament per la dreta, policies cada pocs quilòmetres que aturaven els infractors, que encara els volien discutir que es tractava d’una emergència. La multa, 370 euros de l’ala, quasi res!
Al final, constatem de bell nou que el problema del caos el provoquen els peatges italians. A més, veiem que quasi tots els conductors preferien pagar en metàl•lic, mentre que els carrils de la T i els de les targetes estaven quasi buits.
Aparquem la màquina enfront de l’estació de Mestre, i pugem al següent tren, d’una freqüència magnífica: cada sis o set minuts. Pugem a un regional d’autèntic luxe. Quasi tots els que pugen pregunten si va cap a Venècia, mentre que els que ja estem contestem amb un “siguramente” que fa gràcia.
A l’esquerra nostra seuen una parella de gent major, sobre la cinquantena, vestits de blanc i de disseny, amb pantaló curt, com si acabaren de baixar del iot, xapurregen quatre mots en italià, però no ho són, encara que sembla que parlen una llengua romànica, però no en sabré esbrinar quina.
De sobte apareix l’eficient revisor italià, que ens demana els tiquets. Nosaltres ja els havíem clicat a l’estació, abans de pujar, però la nostra parella veïna no. I això té greus conseqüències a Itàlia: “la legge é cosí”, com els repetia el revisor tranquil•lament, impertèrrit, sense alçar la veu ni la mirada del bloc en què els estenia una bona multa. Això és, per a un bitllet d’1 euro normal, una sanció de 25 euros. El passatger mira el revisor, ens mira a nosaltres, que no gosem riure’ns, perquè nosaltres també fórem víctima d’aquesta legge fa uns anys entre Torino i Milano: un calbot amb què vam aprendre com les gasten per ací. Quan el funcionari se’n va l’home només gesticula alhora que diu que 50 euros li han volat. La dona arruga amb malícia el resguard de la multa. Establim una certa solidaritat amb les víctimes, i, en baixar, els indiquem amb quina mena de tipus de classe d’andròmina, una caixeta groga amb una ranura per ticar el bitllet, s’hi hauran de fixar. Encara es gira la nostra víctima per preguntar-nos pel vaporetto. Es perden entre la gentada de l’estació.
I Venècia, de gom a gom, amb una brutal quantitat d’éssers humans per metre quadrat: orientals, scottish amb el kilt del seu clan. Lluminosa, però asfixiant d’humitat i d’humanitat. Ens assabentem que per al vaporetto de la línia 1 no podem prendre bitllet davant mateix de l’estació, perquè estan d’obres per a un pont que ha de dissenyar Calatrava. Hem de creuar el pont i, per carreronets, apleguem a l’anterior parada. L’amable vigilant d’un pàrquing, que no sé què collons feia allí, ens informa que cobren dalt del vaixell. Fem cas i, sorprenentment ens n’adonem que ens convertim en víctimes d’una d’una suposada “vaga a la italiana”. El viatge ens ix debades, ningú ens cobra, ni cobra a ningú dels qui pugen i abaixen a les distintes parades. Al•lucinats d’aquesta laxitud, tan contraposada a la rigidesa del ferrocarril, recorrem tot el Gran Canal i baixem a la Piazza de San Marco. Atibacada de persones, i de coloms.
Camegem i comencem a gaudir dels carrerets i carreronets, canals, rios i canalets, en eixir-nos de les vies principals. També hi ha olors, humitats –“i tenebrors”, que diria Vicent Andrés Estellés i la Maria del Mar Bonet–, que ens recorden els vells carrers del barri del Carme, a València. I mercats de fruita, i ponts...
Al final, un poc cansats i acalorats –se’ns han fet més de les tres!–, parem a un localet de “Pizzeria d’asporto”, “Mangia e Fuggi” , on compren els venecians. Baratíssim i agradable. I a la taula del costat se’ns asseu un personatge que ens saluda com un clown, exagerant un “Ciao!” que ens fa riure de bona gana. Per cert, en la conversa afirma que parla venecià i no italià. Curiositats dels parlants idiomàtics.
Tornem a la Ferrovia, a Mestre... Fins que entropessem amb el caos de les indicacions del trànsit: eixides a l’autopista que es perden pel camí, indicacions errònies... Sembla que no volem que ens en fugim. Finalment, ens en desfem de la madeixa i enfilem cap a Trieste, cap al nord. Ens desviem cap a Udine, experimentem les bondats del nou asfalt “antipioggia e drenante”, a la tempesteta que ens sorprén quasi de sobte.
I amunt, amunt, sembla que anem a xocar contra aquells murs verticals dels Alps Dinàrics, però el traçat sorteja tots els obstacles, excepte la calor, que es manté vall rere vall, túnel rere túnel, sobre els 23ºC. De sobte, una altra vegada, una pluja insistent, la foscor que ompli aquelles valls estretes cap a les set de la vesprada, ens fan encollir el cor. I la sensació augmenta quan comences a veure uns rètols en un idioma il•legible per a nosaltres com l’alemany. Hi ha qui diu en clau de broma que té por. Res de semblant a França i Itàlia, on els nostres coneixements del batxillerat encara ens serveixen amb els seus idiomes.
I la primera escena d’aquest brusc canvi d’impressions idiomàtiques té lloc a l’oficina on volem adquirir la “vignette” obligatòria per a circular per les autopistes austríaques. La nostra timidesa se’ns desfà en sentir l’italià de darrere nostre demanar decididament “un ticket per a l’autovia”. Així amb un parell.
Pocs quilòmetres ens queden, però l’oratge tan tancat ens crea inseguretat. Finalment, arribem a l’hotel d’aquesta ciutat balneària de la Caríntia austríaca, cruïlla de camins cap a Itàlia, Eslovènia i Alemanya. El seu topònim consta de dues paraules: la primera comença per W i la segona per V. Ho endevineu?
Aquesta serà la nostra llar duran set dies.
Ens n’anem corrent a sopar, que ací a les 9 de la nit tot està tancat.
Per cert, el wi-fi, de pagament i a quin preu!: 5 euros l’hora!
Decidim seguir la llista de llocs wi-fi frei que em vaig imprimir a casa, a vore si hi ha sort.
Aquesta nit tampoc actualitzaré el bloc Colata.
Bona nit.

Vicenza



10 d’agost de 2007

Otitis pel matí i còlic per la nit. Tot solucionat al seu moment, però comencem a tenir la sensació que ningú es lliurarà de la síndrome del viatger. Sort que cada episodi ha afectat a una persona diferent. Ho superarem, no patiu, estimats lectors i lectores.
Dels quasi 800 quilòmetres de l’etapa d’avui, uns 600 s’han fet prou entretinguts. A banda de l’hora que ens hem entretingut intencionadament pels voltants d’Arles, és de destacar la deplorable connexió entre els territoris estatals de França i d’Itàlia. La causa de l’embús: el peatge al començament de l’autopista italiana, una mostra viva del fet que els estats europeus no són ja un impediment, però sí aquestes empreses. I enmig del fregat, veiem com un camió de Benigànim passa sense esperar-se pel peatge de la T. Però després, en el centenar de quilòmetres de trànsit lent li hem pogut avançar un parell de vegades.
Ligúria, Llombardia, Véneto... amb només un peatge al final de la correguda. Sol enteranyinat i una pluja lleugera en passar per Brescia. El llac di Garda i els Alps no s’han deixat veure entre la nuvolada.
I hem aplegat a la ciutat dels rius, preciosa. Una italiana de tota la vida intenta orientar-nos sobre l’alberg que cerquem, però no sabia ni per on estava. Al final uns pizzers ens ho indiquen, però encara errem algun carrer, fins encertar l’albereda per on enfilem cap al centre de la vila.
Quina boniquesa de ciutat, d’aquella grandària humana que tenen les ciutats del nord d’Itàlia. La ciutat on ens trobem conté una envejable munió de palaus. Una ciutat amb nom vicentí ple de vil•les de gust romà dissenyades per l’arquitecte Andrea Palladio.
Per cert, de wi-fi per tutti, res de res.
Bona nit.

Girona i Nîmes





9 d’agost de 2007

Els 741 quilòmetres s’han fet mooooolt pesats, i tot per circumstàncies alienes als integrants de l’excursió.
Tot per un problema dental urgent que hem hagut de solucionar a Girona, on (sorpresa!) hi ha qui treballa en agost. Estos catalans, quina manera de treballar!
Mal dormit, per la calor sobretot, m’he posat al volant cap a les 7 del matí. I mira que m’agrada conduir, però estava incòmode. Un café amb llet a la zona de l’Ebre m’ha ressuscitat.
El trànsit a l’autopista ha resultat prou fluid, i sense massa entrebancs.
Una vegada solucionada la cerca del dentista i de la farmàcia de guàrdia, el dinar l’hem fet a la Força Vella, al Call gironés, amb un menú casolà que, per 12 euros, és d’allò més aconsellable.
Tres hores de trànsit intens ens han dut a la ciutat que presumeix d’accent circumflex a la seua promoció turística, prop de l’estimat Arles, que hem visitat sempre que hem pogut, unes vegades atrets pel paisatge que va enamorar Vincent Van Gogh, i que a nosaltres continua encisant-nos, i d’altres pels gelats cremosos d’una franquícia d’un restaurant ianqui. Ens sorprén un Ford Escort amb matrícula francesa envoltada per enganxines de totes les nacions de l’Estat Francés: la ikurriña, la senyera, la bandera bretona, la A roja dins un cercle blanc... La sensibilitat per la pluralitat nacional aplega a l’estat més jacobí i centralista.
Cap a les 7 de la vesprada érem a l’alberg, a la part alta de la ciutat. La qualitat dels Auberges de la Jeunesse francesos ens poden acollir per bon preu. En altres viatges ja hem estat als d’Aix-en-Provence, Arles i ara al de...la ciutat circumflexa que us propose que descobriu. Un soparet interessant i... barat: cous-cous, birra rossa, i unes quiches bones bones...
Malauradament no teníem wi-fi i hem hagut d’escriure açò per a penjar-ho en poder ser.
Per cert, feia un fred que pelava.

Vespres de viatge

8 d’agost de 2007
Sempre que hi ha previst un viatge, el cos em demana marxa: informar-me d'on anem, per on, els preus de les coses,... Per a mi el viatge comença mentalitzant-me. I ara que tenim Internet, pots assabentar-te de l'oratge a qualsevol part del món, veure els llocs amb les webcams... Així i tot, la realitat ens sorprén sempre.
Trobar-te amb persones desconegudes, haver-te d'expressar amb idiomes estrangers, algun dels quals ja tenies oblidat... és tot un repte, una experiència.
Com als xiquets els ocorre quan se'n van d'excursió, a mi de vegades em costa conciliar el son la nit immediata anterior.
Malgrat algun ensurt familiar d'última hora, espere que sense importància, crec que eixirem ben enjornet aquest dijous 9 d'agost.
Us propose un joc-endevinalla: sempre que em puga connectar us deixaré pistes dels indrets que visitem, però sense dir-vos el nom. Al final de la correguda, posarem els topònims al seu lloc.
I comencem:
eixim en cotxe des de l'Horta. La primera etapa tindrà uns 741 km.
Ja xarrem.